jordi Buch Oliver
HISTÒRIA D'ELENA
Una història d'amor i desamor dins la història medieval de l'Alguer. Les potències marineres del mediterrani, catalans, genovesos, venecians..., en permanent conflicte comercial i militar traslladen les seves bregues a les terres sardes. Les nobles families de l'illa ja siguin d'origen sard, pisà, genovès o català, es divideixen entre la fidelitat al seu senyor “natural”, el rei en Pere, o la voluntat de crear projectes polítics propis, motiu que comportarà la intervenció militar del rei. Uns fets que des dels ulls d'una jove dona, arribada a l'illa procedent d'una Barcelona castigada per la pesta i la fam, ens fan reviure una època clau en la conformació de Sardenya en un regne unificat que farà part de la corona catalanoaragonesa.
LA ÚLTIMA MUJER
(Ana Solari y Jordi Buch Oliver)
Ambos habían dejado atrás una historia sin terminar cuando la vida les alcanzó en el andén número 1 de la estación de Lucca. Eso era todo. La última mujer narra la historia -ubicada en 1959- de Manel, escritor catalán, y Renata, una joven viuda, italiana. Manel, frustrado por un matrimonio agobiante y por una España franquista, parte a la Toscana en busca de una mujer con la que ha soñado en los últimos meses. La encuentra en la pequeña ciudad de Lucca y se enamora de ella, y ella, de él. Muchos años después, un Manel viejo y solitario, narra sus recuerdos sobre una historia que lo conmovió profundamente, en lo que es su última novela.
A TRENC D'ALBA
Comentari d'aquesta obra en algarès: La motivació és la següent: se presenta estructurat en manera segurament original on l'enterrament de l'avi Miquelet és narrat de un punt de vista subjectiu seguin les pàgines de diari de una minyona que es diu Alba. El to humorístic, que és la característica peculiar de aqueix text, sorprèn contínuament el lector produint, en un contex tràgic, efectes sobriament còmics. Notable la riquesa i l'eficàcia del lèxic utilitzat.
(Obra Cultural l'Alguer, Sardenya, Itàlia. 28 de setembre 2004)
Mira a través del mirall i es contrau amb horror en les escenes de les gelosies sanguinàries; deplora la degradació de l'amor amb un fred divertiment... Llegeixo un autor a qui li encanten les formes de l'íntim món de les dones, que es posa plenament en la evidència en l'amor íntim, en el seu oblit únic i infinit.
(Giovanna Mulas Escriptora, periodista i poeta italiana nominada al Premi Nobel de literatura)
MASSA GENT A DINS L'ARMARI
Una història de bogeria col·lectiva que comença amb l'enterrament d'un gran senyor baró de Barcelona, dels d'abans: un home amb una vida plena de desgavells i escàndols que, després, hereterà la seva vídua i que arrossegarà a un veí, que no hi té res aveure, però que s'ha enamorat de la seva senyora, la vídua. Aquest desgraciat perdrà el control dels seus actes per culpa dels embolics que té amb la vídua del baró i es veurà obligat a entrar i sortir continuament d'un armari. Des d'aleshores, res li vindrà de cara; ans al contrari: per estranyes cabòries de l'atzar, tot, li vindrà de cul..., i mai millor dit perquè, per més que no vulgui, s'hi trobarà massa gent a dins l'armari..., i quina gent!
PER LES VORES DE DUES PELLS
Primer Premi de novel.la IV CERTAMEN LITERARI JOAN ARÚS Castellar del Vallès, 18 d'octubre 2003
A la primavera del 36, i poc abans d'esclatar la guerra civil, l'Ester, cansada de viure amb un home que mai se l'ha estimat, està a punt de prendre una gran decisió. Abans, però, s'haurà d'enfrontar amb els seus propis sentiments; buscar pels racons més amagats de la seva infantesa i despertar els seus fantasmes més íntims. Pas a pas, l'Ester anirà recordant un passat que va deixar molt lluny, a Manacor, de quan era petita i vivia a casa dels pares, i de quan amb l'Alba, la seva cosina, jugaven sota l'ombra d'un ametller. Era un joc innocent, fins que es varen fer donetes i els seus cossos de nena es varen omplir de borrissol i pessigolles. Per les vores de les dues pells és una novel·la divertida, la caricatura d'uns personatges grotescos que retraten una època que, lluny del que pugui semblar i de les distàncies en el temps, encara és totalment actual... i és que dues tetes, per molta missa que s'hagi cantat de llavors ençà, sempre tiraran més que dues carretes.
DIGUES QUE SÓC AGOSARAT
La història pot sembla surrealista, i, de fet, ho és; però, molt més surrealistes encara, seran els personatges que anirà coneixent en aquesta casa: el Capità Pixel, a en Nicolau, a la Baronessa de Romanones..., i a molts altres que, de mica en mica, es convertiran en les titelles de la cort d'imbèsils més selecte i escollida que en Dalí hagi tingut mai. Basada en l'autoironia, aquesta obra pretén ensenyar com es pot arribar a ser un perfecte imbèsil en aquesta vida; i, el nostre protagonista, n'acabarà essent un d'ells: una titella més a les mans d'en Dalí; un mestre a l'hora de moure els fils que belluguen a la perfecció els sentiments i els actes quotidians de cadascun dels seus “amics”. Per sort, coneixerà a en Carlos, a la Violetera, un colombià que li fa de musa a en Dalí; i també coneixerà a la Cristina: una aprenenta de pintora, i un amor difícil. De tots tres, però, en sortirà un triangle imperfecte i ple de desamor quan les gelosies d'en Dalí arribin a l'extrem de la demència més ridícula.
QUANDU SÒ SPENTI I LUMI
ANTONIO CORSACATA es un nombre inventado utilizado, en este, y otros libros colectivos de escritores ligados al mar de Cerdeña. Los creadores de Quandu sò spenti i lumi son Ghjacumu Thires, corso - Antoni Arca, sardo - y Jordi Buch Oliver, catalán.
U primu rumanzu di ANTONIO CORSICATA, Giovanu scrittore mediterraneu ammenta i primi anni di u sinemà mutu in Europa.
La novela transcurre al inicio del cine sonoro, en el año 1920, y hasta finales del siglo 20. Un joven estudiante de la Universidad de Roma está buscando una estrella del cine mudo porno para hacer su tesina de fin de carrera... Una tal Tilda de Reni vive en córcega, Cerdeña, Cataluña, Roma y la Italia fascista... Es una historia tremendamente histerica que nos devuelve a la época en blanco y negro de nuestros abuelos y a los locos años veinte.
TILDA DE RENI ATORA
ANTONIO CORSACATA es un nombre inventado utilizado en este y otros libros colectivos de escritores ligados al mar de Cerdeña. Los creadores de Tilda de Reni atora son Ghjacumu Thires, corso - Antoni Arca, sardo - y Jordi Buch Oliver, catalán.
ANTONIO CORSARCATA est unu nùmene de fantasia impreadu pro custu e pro àteros libros colletivos dae iscritores ligados dae su mare de Sardigna. Sos creadores de Tilda de Reni sunt Jordi Buch Oliver, catalanu, Ghjacumu Thiers, corsicanu, e Antoni Arca, sardu. La novela transcurre al inicio del cine sonoro, en el año 1920, y hasta finales del siglo 20. Un joven estudiante de la Universidad de Roma está buscando una estrella del cine mudo porno para hacer su tesina de fin de carrera... Una tal Tilda de Reni vive en córcega, Cerdeña, Cataluña, Roma y la Italia fascista... Es una historia tremendamente histerica que nos devuelve a la época en blanco y negro de nuestros abuelos y a los locos años veinte.
TILDA DE RENI ATTRICE
ANTONIO CORSACATA es un nombre inventado utilizado, en este, y otros libros colectivos de escritores ligados al mar de Cerdeña. Los creadores de Quandu sò spenti i lumi son Ghjacumu Thires, corso - Antoni Arca, sardo - y Jordi Buch Oliver, catalán.
U primu rumanzu di ANTONIO CORSICATA, Giovanu scrittore mediterraneu ammenta i primi anni di u sinemà mutu in Europa.
La novela transcurre al inicio del cine sonoro, en el año 1920, y hasta finales del siglo 20. Un joven estudiante de la Universidad de Roma está buscando una estrella del cine mudo porno para hacer su tesina de fin de carrera... Una tal Tilda de Reni vive en córcega, Cerdeña, Cataluña, Roma y la Italia fascista... Es una historia tremendamente histerica que nos devuelve a la época en blanco y negro de nuestros abuelos y a los locos años veinte.
MONTILLA,
DE EMIGRANTE A PRESIDENTE
Una frase escrita por Agustí Fancelli en su reportaje, “El catalán que nació en Iznájar”, publicado en El País -y que estuvo a punto de llevarme al borde de un ataque de nervios-, decía lo siguiente: “Para desesperación de sus futuros biógrafos, no asoma ni rastro de trascendencia épica en su relato vital. La discreción catalana”. ...Después de todo, hay un refrán francés que reza lo siguiente: “La gente feliz,,, no tiene historia”. La realidad ha demostrado que los miedos del autor eran infundados: la gente feliz “también” tiene historia, y muy intensa; y es así porque no existe ningún ser inteligente que sea totalmente feliz. Así, esta biografía es la crónica de una emigración anunciada; la triste y dura emigración de los andaluces a Cataluña en los años 60 y 70, con sus luces y sus sombras... Montilla ha sido un prototipo de esta emigración, con la diferencia sobre otros emigrantes de que él ha llegado a la cumbre del poder en su país de adopción: la presidencia de Cataluña. Pero esto ha sido no sin grandes esfuerzos y sacrificios.
HISTORIA MISTERIOSA
DE ESPAÑA Y PORTUGAL
Obra conjunta de los autores Pedro Silva, de Portugal, y Jordi Buch Oliver. Ambas partes están diferenciadas. Como hijos de la tierra y de las estrellas que somos, seguimos apegados a aquellas creencias más ancestrales que se rigen por los movimientos cósmicos. Después de todo, estamos inmersos en el cosmos: un mar vacío que está lleno de dudas, pero que, al mismo tiempo, está lleno de luces..., de faros que nos guían..., de estrellas que parecen describir la ruta de nuestro destino. Que la lectura del presente trabajo le sea agradable y que las informaciones en él contenidas puedan incrementar sus conocimientos...
Llibres on l'autor hi participa juntament amb altres autors
22 CONTES
A LA VORA DE LA INDEPENDÈNCIA
Recull de 22 contes de diferents autors.Voliana Edicions. Octubre 2013 Jordi Buch Oliver hi participa amb la narració “Independència i l'Espanya de la pandereta i les pel·lícules pornogràfiques del rei Borbó”. Independència (definició): posar un ou al microones i pensar que pots tancar la porta sense enganxar-te l'altre ou. (2003). Un bar xinès, un escriptor mediocre que repassa un manuscrit de l'Espanya dels anys 20, i una cervesa barata. Un home fa fúting des de la porta del carrer fins al wàter –diu que fa la volta a l'illa de cases--; un altre, un transportista de poca volada que és autònem, però que ara es fa dir independent, xiula Fly me to the moon, “vola amb mi a la Lluna” de Sinatra, i un xinès petit –que té tres anys i és fill de l'amo-- canta amb un micròfon de plàstic endollat en una capsa de cartró. La vida, a vegades, et fot masses sotregades.
Capítol 1. Part primera:
Pujaven dues monges, discretes, en acció penitent, i es persignaven quan el tren arrancava. L'una, agafava el rosari que li penjava de l'hàbit i passava les denes com si tingués pressa a donar-li tres voltes abans que el tren descarrilés. L'altra, que era molt més jove i bronzejada, creuava les cames i mirava per la finestra. Una monja mai creua les cames. Segurament era una novícia o havia fet els vots feia poc...
LA DONZELLA DE GEL i altres contes
Recull de tretze contes de diferents autors. Jordi Buch Oliver hi participa amb la narració “Històries de Cadaqués”. Una història inversemblant al voltant del pintor més tocat per la Tramuntana, Salvador Dalí... Cadaqués 1975. Una tarda d'estiu. El sol relliscava per les teulades escampant la calda del migdia per tots els racons, sense un trist pal que fes ombra per enlloc. Un retall de blau es veia al capdavall del carrer, entre parets blanques d'un carreró que baixava fins a la badia; allò era com veure un glaçó de gel en el cul d'un got..., era com una alenada d'aire fresc que eixugava la suor...
LA CASA TANCADA i catorze contes més.
Recull de quinze contes de diferents autors. VIII Premi “Víctor Mora” de narrativa breu. L'Escala 2006. Jordi Buch Oliver hi participa amb la narració “Si no mores d'un llamp, mores d'un tro”. L'inici d'aquesta història l'escrivia en una Estació solitària de l'Alguer, a Sardenya, el capvespre d'una tarda plujosa de novembre, mentre estava esperant un tren que no hauría de durme enlloc: era un viatge d'anada i tornada a la ciutat de Sassari, a uns vint quilòmetres. A Sassari, però, no se m'hi havia perdut res, tret que, pel camí, vaig recuperar una història que tenia oblidada: era la darrera peça que composava el puzzle de la meva vida. Les busques del rellotge de ferro que penjava del porxo corrien a bategades per les ratlles dels minuts: eren les set menys cinc..., i la tarda s'enfosquia també a bategades, com si les ratlles negres del rellotge anessin caient per l'andana de l'Estació...
EL MATÍ i altres contes.
Recull de tretze contes de diferents autors. Premi de Contes Emili Teixidor 2003. Jordi Buch Oliver hi participa amb la narració “Històries d'un piano desafinat”. Des de feia una temporada duia una depressió com un piano, i per això vaig decidir anar a una clínica d'estètica per passar-me l'aspiradora pel cos. A una amiga meva -també amb una depressió com un piano i amb un cos que, si fa no fa, tenia les mateixes tecles-, li varen treure vuit quilos de depressió i, del piano, mai més se'n va saber... Ja ho veus: això em va animar. Penèlope -em deia-, tu, necessites que algú t'arregli i, el teu Ramón, no té prou aspiradora, ni sap solfa per afinar-te el piano. La meva amiga tenia raó..., i tant que tenia raó. Només calia veure al seu marit: trempat com un vailet i bufant-li l'harmònica; encara que, aquell desgraciat, no tenia prou bufera per a tanta harmònica...
ELS GERMANS KAROLYI i dotze contes més.
Recull de tretze contes de diferents autors. VI Premi “Víctor Mora” de narrativa breu. L'Escala 2004. Jordi Buch Oliver hi participa amb la narració “Coses del lloro”. Tinc un lloro a casa. Fins aquí, ben normal --no sóc l'únic que té un lloro a casa seva... d'aquells que duen plomes--. Bé, d'això de les plomes, n'hauríem de parlar. Ja sé que tots els lloros tenen plomes. Gairebé és tan evident com dir que l'amo del lloro té pèls al cul...o no? La veritat és que ja no ho sé. Aquest lloro a vegades em fa dubtar i, sino sabés del cert que mai m'han bufat les orelles, pensaria que algú me'ls ha ventilat... pèls i orelles. Imbèsil! --em diu el lloro com si pogués llegir els meus pensaments. I aleshores, em mira fixament i se'm gira d'esquena per ensenyar-me el cul. La iaia, si fa no fa, pinta com el lloro. A casa, tret del lloro, no hi tinc res a pelar...
PÀRQUING i 12 contes més.
Recull de dotze contes de diferents autors. VII Premi Víctor Mora de Narrativa Breu. L'Escala (Girona) 2005. Jordi Buch Oliver hi participa amb la narració “Mariscada de romesco”. Agafats a la barra com nàufrags de la vida, fèiem glops de cervesa i vomitàvem paraules carregades d'estupidesa mentre ens deixàvem dur pels sorolls ambientals que omplien la taverna d'absurdes vanitats. Vet aquí una història..., una de tantes, d'aquelles que s'escolten a diari entre la penombra diàfana d'unes parets de taverna. Dos empresaris, d'aquells que duen la panxa plena i la butxaca buida, fumaven uns enormes cigars. Quan el cambrer els va portar la factura del dinar, van omplir la taula de fum per tal de no veure ni el cambrer ni la factura: una clatellada! Les seves senyores, en canvi, es discutien per pagar-la..., coses que es fan per quedar bé.